Públic

Bon dia,

Començo amb un petit resum de l’argument de la obra per respondre a la pregunta plantejada al repte després.

 Après moi, le déluge és una peça teatral quina posada en escena transcorre en una habitació d’hotel, que podríem situar a qualsevol capital africana (en aquest cas és Kinshasa) i se centra en una trobada que un home de negocis europeu i la seva intèrpret mantenen per preparar una jornada. El que originàriament esdevé aquest fet, laboral i fins i tot podríem dir trivial, ens mostra aviat els diferents punts de vista d’uns personatges (quatre: la intèrpret, l’home, el pare i el fill) que representen dos antagonismes socials i històrics resultat d’unes relacions de poder molt desigual entre les seves societats d’origen. Els dos acudits amb què l’home inicia la obra sobre els presidents de Franca, Estats Units i el Zaire és una magnífica introducció del que vindrà després.

 En un inici intercanvien una conversa sobre temes que qualificaríem de banals (les mans, el sol, el divorci, llocs de residència o naixement d’ells, cicatrius d’ell al cos, el cabell d’ella) per passar a desvetllant les ferides personals i polítiques dels personatges: l’explotació del coltan (mineral extret del país per fabricar tots els aparells tecnològics que comprem els països del primer món), la soledat (el divorç d’ella) o la guerra i les cicatrius que aquesta genera.

 I en aquest punt de la obra apareix un fet terrible: un home, malalt, li demana al nostre home de negocis, també malalt, que s’emporti al seu fill de 19 anys, porter de fútbol, a Europa per intentar que jugar en un equip i donar-li un futur. A canvi, li ofereix un percentatge en els futurs guanys que el noi pugui ingressar. Quan l’home rebutja, el pare  li proposa altres alternatives (guardaespatlles) per emportar-se al seu fill, i liexplica l’horror que ha viscut el nen: ha estat un ‘nen soldat’. L’home rebutja la oferta, incapaç com es troba, malalt i sol, d’assumir aquesta responsabilitat.

 En la obra, la relació entre ideologia i subjectivitat es mostra en la situació de cadascun dels 4 personatges, radicalment  diferent quan tornin a les respectives cases després d’aquesta trobada. En aquest retorn a les seves vides és on veiem les diferències que subjauen els rols que representen els personatges:

• La dominació que exerceix el món occidental cal a uns països antigament colonitzats i respecte als que perviuen unes relacions d’explotació per tal d’aconseguir el mineral que ens ha de permetre continuar amb el nostre desenvolupament, realitzat sobre el seu sacrifici,
• El trauma d’uns personatges, com la pròpia intèrpret o el pare, que han viscut en un entorn de violència i desesperança. En aquest punt és on la obra assoleix el to més esquinçador, amb el relat del que ha viscut un nen de 19 anys que ha estat ‘nen soldat’ des dels 8 i ha viscut unes situacions absolutament insuportables (segrestat, convertit en un assassí i traumatitzat de per vida), i
• La resistència, escenificada en la vida de la intèrpret, que intenta sortir endavant, o la del pare, que intenta fer sortir al seu fill del país a través del futbol o realitzant altres tasques que li permetin allunyar-se dels horrors que ha viscut i encara es donen al país.
• I finalment, el cansament i el tedi de l’home de negocis, que tot i estar a la part privilegiada d’aquest escenari es t roba sol, malalt i no vol assumit cap responsabilitat.

 Totes aquestes tensions es gestionen sense tensions ni baralles, amb diàlegs que esdevenen profunds i que mostren totes aquestes tensions i que poc a poc intercanvien rols: la fortalesa inicial d’un home de negocis occidental que fa acudits de molt mal gust que mostren la imatge que tenim als països occidentalitzats del drama africà (són lladres i ganduls, per resumir), esdevé debilitat final quan l’home sens mostra sense cap poder, malalt, sol i incapaç de fer res més que treballar per una empresa que perpetua unes relacions d’explotació que se’ns mostren com a inevitables. A l’inrevés, els altres personatges es van convertint en caràcters forts que han viscut una vida hostil, difícil, insuportable fins i tot, i que tot i així són forts i se’n surten, o ho intenten. La reconversió del nen soldat en un porter de futbol de 19 anys és la millor notícia en una obra que no ens deixa gaire marge a l’esperança.

 Dolors Cifre.